Perugia en bona companyia!

DIJOUS

Ha arribat Clara a les huit. Quina emoció! Després de casi tres mesos sense veure'ns!Hem anat a casa i hem preparat tortilla en querailla i barrites de peix à sopar. Els companys de pis també s'han unit al sopar i per a postre ens han tret els dolços sicilians que els havia enviat sa mare en un paquet. Ho hem passat molt bé!

Després Clara i jo hem jugat a Hanabi, un joc de cartes japonés en instruccions en alemà, que mentres Clara intentava traduir-ho (perquè havia oblidat algunes coses del joc),jo tratava de interpretar els dibuixos de els instruccions. Després ja se gitàrem i estiguérem un rato xarrant hasta que s'adorguérem.

DIVENDRES

Bona serata. Sóc Clara! Joan m’ha donat permís per a narrar el devenir del dia d’avuí. M’ha despertat un rebombori de gent i al obrir els ulls no sabia molt bé on estava. Joan encara dormia, i en la habitació no hi havia ningú. El soroll provenia del institut veí a la casa. Un despertador molt natural, he de dir. Desdijunem i anem de tour per Perugia. Encara que ja hi vaig estar a principi de Setembre una setmana i suposadament la ciutat ja m’havia de resultar familiar, em va sorprendre gratíssimament. A destacar, el aqüeducte preciós a través del qual creues pels teulats del casc antic de la ciutat. Terrassetes, balcons, pontets comunicant les cases… tot molt romàntic. I pels carrers unes vistes aeries de la ciutat impressionants. 

Hem visitat les tendes de xocolata, molt típic de Perugia, la universitat de Joan, molt similar a Hogwarts,

 M’he fet el primer café bo en moooolt de temps i sols m’ha costat 1 euro :) Hem dinat a la Mensa. Un ambient molt bò, el menjar excel·lent i m’ha sorprés molt un detall: una quarta part dels estudiants eren africans, lo qual m’ha paregut un factor molt positiu a favor de Perugia (en Heidelbergapenes hi ha). 

Hem descubert un baret molt acollidor en decoració molt artística, amb una pinzellada macabra i “posh”. La camarera, Franzis, molt simpàtica i el café ambrosia pura i dura. Els companys de pis de Joan, super majos ells, ens han portat en cotxe a un gran centre comercial situat a les afores (i.e. no al centre). Hem comprat ingredients per preparar-los arròs al forn. I finalment arribe a lo millor del dia: el teatre. Estàvem Joan i jo cuinant, espaguetis en Pesto i Fetta, en un poquet de vi tinto i un vermutet de formatges, quan xarra que te xarra ens hem adonat que feiemtart a teatre. Hem arrancat a córrer pels carrers, esquivant persones, agafant atajos, botant obstaculs… això junt amb la tenue oscuritat recín estrenada després del capvespre i la mitja lluna al cel ens va fer als dos sentir-nos en la pantalla número 10 del segon món del Crash Bandicoot 3 (Warped), la de Coco i el Tigre. Molta risa. I per fi arribem a teatre (tard però per sort encara no havien començat). I començà la locura. Indescriptible. Ens teniem que pegar galtaes a la cara, donar-se palmades al cul, asustar al del costat pegant xillits, fer el tonto a saco, i a mi em feia molta vergonya, però quin remei! Tot el món ho feia, i la rara era jo si em quedava queta. Hem hagut de dibuixar una paraula en un mural imaginari i els demés havien d’adivinar-la. Sehrschön que dirien els alemans. Ha sigut molt inspirador. M’han enamorat les paraules àrabes i perses, i la gràcia en que la gent les escrivia. Els companys de teatre no tenien pèrdua: tots amb cares molt peculiars, pareixien trets de mons molt diferents al nostre dia a dia. Entre ells vaig a destacar a Jesucristo Superstar, un personatge molt peculiar, i a les estrelles de la nit: El quarteto Dafne. Quatre africanes que vingueren a la hora del descanso, més potents que una botifarra, embutides en trages cada qual més extravagant, pareixien cantants de Góspel eixides d’una pel·lícula cómica que se hagueren passejat per el callejón del Gato de Valle-Inclán. Per a distinguir-les, anem a posar-lis nom: la vergonyosa (gorra de rapera, polo de Rugbi), la làmpara (monyo rubio a lo seta,trage de leopardo), la retro (jersei de coll alt i pantaló vaquero en lentejueles fins a baix de les mamelles, taconazos, i un rosari blanc enorme penjant del coll) i la normal (polo roig i uns vaqueros, tacons també). M’ha resultat especialment hard aguantar-me la risa en les actuacions, però Joan té raó, tots fem molta risa actuant, i tot és art, encara així em concedisc el dret de riure’m perquè era el meu primer dia com a actriu i encara no estic infiltrada moralment en el mundillo. Les quatre Dafnes la cagaren escriguent la paraula en el mur invisible. Perquè? Perquè no sabien italià, ni pillaven molt bé l’anglés. Una de elles, la vergonyosa, desaparegué de repent de l’escenari (una línea del gimnàs) i el professor hagué d’anar a buscar-la. S’havia amagat raere d’una columna. En fin… hi ha gent que encara no ha superat la crisis de “me tapo los ojos con la mano y ya no está el bebé”, de la qual Joan coneix el nom tècnic, però who cares (teoria de la ment). Com era viernes 13, ni te cases ni te embarques, el mestre ens va fer representar un signe que atraguera la bona sort en la nostra terreta. Joan va fer una actuació molt xula, de creuar els dits després de que se li trencara un espill. En general les actuacions van estar molt originals i divertides, però la de les Dafnes em va matar. Ixen la lámpara i la retro juntes i comença l’espectacle: en escena, la lámpara caminant normalment, i derepent comença a coixejar. Li entren uns tembleques increíbles (i sorprenents, ja que a l’exercici d’abans havia escrit el nom en un dit, en les cames més tieses que estaques com si el pantaló arrepretat li impedira apenes articular-les), se tira a terra agafant-se la cama, i ix la seua salvadora : la retro. Aquella s’agenolla al seu costat i comença a pegar-li mamporraes en el rosari a la lámpara, víctima d’uns espasmos molt realistes (una mina d’or com a actriu, he de dir), fins a que solta un suspiro i se queda queta. Acte seguit se alça i pega un pedazo bot que al aterrizar fa tremolar tot el gimnasio. I ara bé lo millor, la explicació; accent francés exagerat, la retro parla:“I was a pastor. Ok? And she was not feeling fine. She was not normal. Okay? She was not feeling fine. Then I praid for her, and she felt good again.” Les chiques intentaven explicar un exorcisme (per lo que Joan I jo entenguérem) però estic segura que els italians d’allí entendrien que se trataba d’un pastor i una ovella alocada. En fin. I ara ve el momento en que han de dir nom d’elles i nom de la obra teatral. Elles se compren que se deien “Deli” i “Beison” o algo així, i fan un mix dels seus noms i la xica que apunta entén “Deliberation”, i entonces diu el mestre “Ahoradecidmevuestro nombre” i elles tornen a repetir Deli iBeison, i allí se arma la de San Quintín perquè el mestre se pensava que això era el nom de la obra. Vamos, que ja teniemrisa pa tot el viatge.

Anem a la plaça 4 de Novembre i ens reunim en els Erasmus amics de Joan. Molt simpàtics tots. Un Belga que no me’n recorde del nom, un tio que se diu Stephan, una francesa, Caroline, una espanyola, Paloma, i gent que no recorde. Jo soles vaig parlar en Hannah, una alemana molt simpàtica i alternativa que me recordà una burra a Jorge de los cinco però pelirroja, en la que em vaig desfogar parlant alemà. Després anàrem al Shamsrock, un pub molt guai en menjar excel·lent (olé la hamburguer que ens serviren), beguda un poc carera, live music, futbolí gratis, bon ambient i una camarera en cara de amargà que mirava descaradament a qui no consumia. Y eso es todo amigos, tornàrem a casa i ens gitàrem a dormir, i s’adorguerem riguent-se, com tots els dies que dormim junts. Buona notte. 

DISSABTE

Per el matí s'alçàrem a les 11 (normal, se mos feren les tres del matí).  desdijunàrem un iogurt, se dutxàrem i anàrem a la Mensa a dinar. A continuació se férem un cafè (bueno Clara, jo me fiu un Estathé) i partírem a Assisi en el minimetrò i el tren.

 Encara que ja havíem estat, és un poble molt bonico i val la pena tornar-lo a vore. Al arribar a l'estació férem camí de pelegrinació (ja que l aestació està a trenta minuts de Assisi poble) i després estiguérem recorreguent els carrers de Assisi i se férme un gelat per el Templo de Minerva. També anàrem a misa a la Catedral de San Francesc.

 Per a tornar al autobús agafàrem un autobús i mos trobàrem en Javier, un amic meu de Madrid.  Que mos estava contant que venia de fer una ruta i jo no m'estava enterant i la caguí un poc.Esperant a que arribara el tren pa tornar, visitàrem Santa Maria de los Ángeles i Clara tingué la seua cagada també, pujant unes escales se caigué i com tenia les mans en les butxaques no podia parar la caiguda, però a fet que demanà ajuda. Jo seguia anant avant i de repent me gire i me la veig en terra. 

Anàrem a sopar a la Mediterranea i Benedetto i Laura en teoria també venien però ells acudiren a una atra pizzeria que casualment se dia també "Mediterranea". En fin que al final cadaú sopàrem en una pizzeria. Demanàrem pizza de quattro formaggi i de lasagna. Excel·lent. Diuen que la Mediterranea és la millor pizzeria de Perugia, ara, quina de les dos? misterios...

Després anàrem al Shamrocks que estaven els meus amics i jugàrem al futbolí contra Eli i Katrin que són unes cracks i mos guanyaren de sobra. Clara parlà alemà en Louisa i Katrin. Se'n anàrem prompte perquè no volíem que se mos fera molt tard. Estiguérem de gorra (perquè no teníem ganes de res) pe`ro els meus amics també estaven allí sense haver demanat. La camarera no parava de anar d'ací pacca allà en ànsies de que algú demanara. Al final s'escapàrem en una correguda (que ahir ja mos gastàrem casi 10€, ni ha que compensar :) ). Al tornar parlàrem per Skype en Maria i Paula que estaven en casa. Després hem tronat a reviure la escena de teatro morint-se de risa!! 

DIUMENGE

Per el matí hem desdejunat creps en Nutella i  hem anat al monestir de Sant'Angelo i a passejar per un parc.

 A continuació  hem anat a casa a preparar arròs al forn pa mosatros i pa Pietro, Benedetto i la nóvia Laura. Després de dos hores de preparació i espera hem dinat molt a gust i després hem cantat en la guitarra de Benni i hem jugat al monopoli en la versió italiana, en la qual se pot acabar una partida en 2 HORES! (i mosatros juant vàries vespraes seguides en Espanya). Entre pitos i Valdemoros hem vist el vídeo d ela Convivència dels Júniors en els dents llargs i comprovant que se mos haurà tirat de menos (especialment en el sector coral de la convivència que se redueix a Maria C i Paula).  Hem anat a sopar a un japonés: sushi, arròs en peix, té i saker. Tot boníssim. Hem imitat a la Casamentera de Mulán servint el te.

Tot seguit hem anat a fer-se un gelat.

Al arribar a casa hem estat mirant el viatge de tornar de Clara (trens i autobusos) i també hem plantejat la possibilitat de anar a Venècia un week-end. CONFIRMAT! Del 11 al 13 de desembre!

Quan ja estàvem dormint estàvem pensant que teníem el dia següent ple de coses que encara no havíem fet i volíem fer i mos veiem davant una jornada express, a lo que toca Benni a la porta i mos diu que Laura mos ha convidat a sopar a sa casa, que amable per la seua part. I mosatros començàrem a enriure's perquè ara encà teníem més coses i estàvem estressats antes de començar el dia. Òbviament tot lo que volíem fer era motivant però no donaríem abasto.

DILLUNS

Corre que te cagas! Desdejuni de sobralla de crep, café-thé, i a la estació a per el tren pa anar a Spoleto. Spoleto és preciós (jo ja havia estat i me feia il·lusió tornar i que ho vera Clara). és una ciutat medieval plena de arcos (Juana de Arco!) i en un aqüeducte i un castell preciosos. Dinàrem pizza però no fon fàcil de trobar. Jo havia estat en una pizzeria quant aní fa un mes i justament ara estava tancà permanentment. Preguntàrem a una auela en aires marquesos i mos indicà més o menos a on ni havia una. Depsrés de menjar-se la pizza anàrem al castell (Rocca en italià) dibuixàrem un paisatge i el pintàrem en aquarel·les. A Clara li queda rebé i a mi com un xiquet de segon de infantil. Després passàrem per el pont i anàrem a vore el Duomo que estaven de rodatge.

Per el camí de tornar a l'estació de Spoleto se férem un gelat boníssim! 

Al arribar a Perugia corre que te cagas a imprimir el bitllet d'autobús de Clara, a comprar algo pa dur a ca Laura i a comprar-se pòsters i postals. Arribàrem a casa, se dutxàrem i anàrem a coro que justament havien perdut la clau del piano i no puguérem gastar-lo i el ensayo no ixqué massa bé. Després anàrem a casa i de seguida anàrem a ca Laura on també estava Francesca, Filippo i Giaccomo (ademés de Pietro, Benni i mosatros). Sopàrem pankakes en nutella, nata, mermelaes, i salsa de espinacs (extravagant però exquisit).  Després jugàrem al UNO, als palillos xinos, al tres en ratlla, a la oca italiana (prou diferent a la espanyola) i se mos féren les 2 del matí. Ups a les 5 en alto pa agarrar el tren! Però donava igual, era el nostre últim dia i l'anàvem a exprimir tot lo que podíem.

I axina han sigut estos dies. Molt intensos. Lo que queda de setmana res especial,  estudiar i estudiar que el dia 25 tinc examen. Ha sigut un plaer haver tingut a Clara en Perugia, m'he sentit molt acompanyat, espere que torne en generi... mos vem en Venècia!! A la resta, mos vem en Nadal que ja falta un mes! 

Gràcies a Clara per la seua col·laboració en el post!